L'estany de Gerber
La ruta dels tres estanys del Gerber se situa en la zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i en són un punt d'accés a aquest indret. Durant el camí vam poder observar rests de la fauna que habita per la zona, així com identificar altres plantes pròpies de la zona i l'altitud a la qual es troba.
FORMACIÓ DELS PIRINEUS
Llegenda
La llegenda explica, que el gegant Gerió va arrabassar el tron al rei de la Ibèria Túbal. Aquest tenia una filla anomenada Pirene, la qual havia de ser l'hereva d'aquest gran llegat. Gerió en adonar-se que ella podia ser una amenaça per al seu títol va decidir perseguir-la i matar-la, però ella es va amagar en un bosc tan gran que anava des del mar Mediterrani fins al Cantàbric. Com que no la trobava, el gegant de tres caps va decidir incendiar el bosc, ja que d'aquesta manera la princesa no tindria escapatòria.
​
El bosc sencer cremava i Pirene es quedà atrapada entremig de flames reclamant auxili. En aquell moment el déu grec Hèrcules s'endinsa per salvar-la, aconsegueix treure-la d'aquell infern, però ella acaba morint entre els seus braços.
​
Hèrcules empoderat per la ràbia i la tristor decideix fer la tomba més gran a la princesa cobrint-la amb les roques més grans, unes sobre les altres formant la gran serralada de mar a mar anomenada Pirineus.
Explicació científica
Els geòlegs expliquen que fa milions d'anys els Pirineus no existien, eren un mar, que amb el pas dels anys es van acabar formant. Els moviments de les plaques tectòniques i la sobreposició d'una placa amb l'altra va provocar la formació d'aquestes grans muntanyes, a aquest fet se l'anomena convergència de plaques. És per aquest motiu que en el Pallars Jussà encara podem trobar restes i evidències d'animals marins.
​
A més a més, fa uns 40.000 anys aquesta serralada eren una gran glacera. Però amb el pas del temps i l'augment de les temperatures van erosionant el substrat i descendint per les muntanyes modelant-les en la mateixa forma. Aquest procés suposava la formació de valls i de llacs.
​
Tot això explica que els Pirineus continguin diferents tipologies de roques, siguin sedimentàries, magmàtiques o metamòrfiques.​
FORMACIÓ DE LES TARTERES
Llegenda
La llegenda explica que els minairons són uns éssers molts petits i treballadors que viuen dins d'un canut. Aquests tenen un únic amo i quan surten del seu amagatall sempre diuen "Què farem, que direm! Què farem, què direm!..." Fins que el seu amo no els mana una feina.
​
Una vegada a un home que creuava una muntanya parà a descansar i veure una mica d'aigua, però en ajupir-se se li caigué el canut a terra i s'obrí. Els minairons sortiren ràpidament de dins. "Què farem, què direm!..." El seu amo ràpid els va dir que havien d'agafar totes les pedres i pujar-les a dalt de tot de la muntanya. En finalitzar la seva feina tornaren a dins del canut.
​
Des d'aquell dia que les muntanyes van quedar plenes de tarteres i alguns indrets de menor altitud tot rasos de rocs.
Explicació científica
Adoptant una mirada geològica es pot entendre que les tarteres es formen a causa de la gelifracció. Les roques tenen petites figures, en les quals entra l'aigua i/o la neu. A temperatures molt baixes l'aigua es glaça i, en conseqüència, augmenta el seu volum fet que genera que la fissura de la pedra es faci cada vegada més gran fins que la fissura és tan gran que trenca la pedra.
​
Les pedres trencades baixen la muntanya i, sovint, es van trencant en picar contra el terra, esmicolant-se en pedres més petites. Com és lògic, les pedres més petites es queden a major altitud, en canvi, les més grans, gràcies a la força de la gravetat, arriben a altituds més baixes.
